Carmen Vallés Buils

El meu germà el mateix dia en que va faltar assenyalava al seu facebook que “no tots tenen la sort de tenir dues mares en esta vida, hui a mi m’ha deixat una”. No puc estar més d’acord, resum perfectament el que ens ha deixat, una mare.

Fins als 10 anys, al treballar ma mare en la fábrica Segarra i mon pare a l’Stylsaff, vaig viure en casa m’auela, allà desdejunava, berenava el meu entrepà i convivia amb mon tio Alexis, el meu germà i clar m’auela i m’auelo. Inclós recorde a mon tio Polit dormir allà estant nosaltres també...Durant els anys que vaig estar allà amb ella i pel contacte que hem tingut sempre (he de recordar que viu a uns 100m de ma casa), clar sempre hi ha coses que no s’obliden.

D’aquella convivència i relació em venen molts records, records que sempre m’acompanyaran, abans em dibuixaven un somriure a la cara, ara m’esforçe al màxim per no vessar cap llàgrima,  però em fa il.lusió compartir-los a veure si algun dia recuperar ixe somriure.

Aquestos són alguns dels records que m’ha deixat m’auela i per raons òbvies sols destacaré aquelles situacions positives o alegres si volem dir-ho així, les negatives (que són poques) me les quede per a mi.

- S’apartava sempre que arribant jo de córrer tot suat, volia abraçar-la, em deia ‘fuig fuig que estàs massa suat! no me toques!”. M’encantava fer-li sempre ixa broma.

- Una de les anècdotes que més m’agrada i que amics meus com Carles encara es recorden, és la del forat de la paret del Col.legi Cervantes. Casa de m’auela per als qui no ho saben dona a la part del pati de l’escola, el pati que s’ha utilitzat tota la vida per a parvulets...Quan estava allà corrent i jugant amb els meus amics i em venia la set cridava a m’auela des del patí i li demanava un got d’aigua. Ella sortia de casa amb el got d’aigua a la mà, i me’l passava a través d’uns forats que encara a dia de hui hi ha a la paret. No solia fer-ho sempre eh! solament quan la font no anava i tenia molta set.

 

- Em solia cridar els divendres per dir-me que havia fet coca ‘de la que vos agrada’ i em demanava que passara per allà per arreplegar un tros per a la mare. Recent quites estaven molt bones tot siga dit, i jo les vaig batejar com “coc de m’auel” així com sona. És trist pensar que ja mai tindré “coc de m’auel”.

- De xicotets al meu germà i a mi quan feia coques ens encantava repelar amb la paleta la pasta que quedava a la safa...bufff estava boníssima, i ella ho sabia que ens agradava, per això ens deixava que escarbarem un poc i xuplarem les paletes.

- Les seues sabatilles d’Spice Girls d’estar per casa, i a l’estiu amb un ventall de la discoteca punto-rojo, com molava!

- Sempre recordaré la primera vegada que va vindre ella i m’auelo a vorem jugar a La Moleta. Van arribar a la segon part, i es van asseure a la grada molt a prop de la nostra banqueta. Estava jugant però em vaig adonar de seguida que havien vingut i que estaven allà mirant-me. No sé si són casualitats del destí, però vaig agafar la pilota en banda esquerra vaig conduir un poc i vaig tirar en molta força a porteria, fent l’únic gol del partit. La meua reacció fou instantània, anar-me’n cap a ells per donar-los dos besos a cadascú. Encara a dia de hui sento el sorolls d’ixos besos en el seu rostre.

- Encara que coste creure-ho, no sabia parlar castellà! bé, sabia però li costava déu i ajuda, de fet no recorde d’ella cap paraula en castellà, i quan començava a parlar a la segona frase es passava insconcientment al valencià. Què gran! jo també he tingut el Tio Canya a casa.

- Quan anava a l’escola la cotxera del costat de casa m’auela era la nostra porteria. Allà he pegat amb els meus amics un fum de balonades, que clar, al pegar a la porta feien un soroll fort que molestava a tot el veïnat, especialment m’auela. Les vegades que ha dit el meu nom xillant per dir-me que parara de jugar ahi!! incontables! ho sento auela però el futbol em tenia absorbit.

- Tenia un problema també de pronuncia, les lluites que hem tingut per a que diguera bé Caprabo, i no Cabrabo! no sé, es feia major i les paraules així un poc rares se li complicaven a la llengua, inclós paraules fàcils també les enredava més...i feia gràcia la veritat.

- Una vegada era xicotet (tindria uns 6-7 anyets), i estant a casa m’auela va començar a ploure fort i pedregar intensament. Ella es va posar davant la finestra la saleta i mirant com caía la pedra es va posar a resar! a mi em va impactar més veure-la resant clar, i les paraules “Santo Cristo del Calvari” sempre en venen a la boca quan passa una d’aquestes pedregades.

- Encara hui en dia m’abellix molt fer-me una de les seues especialitats en entrepans, ella fou la que m’inicià. Un entrepà de llet condensada en cola-cao, xiquets! no sabeu el que vos perdeu si no el proveu!

- Quan era xicotet ella acostumava a donar-me la mà i dir “quien choca mi mano...choca mi mariano”, ixa frase m’ha acompanyat tota la vida, en algunes ocasions l’acabava jo,  en altres començava jo i l’acabava ella.

- Una vegada la vaig convèncer de fer-me per berenar un entrepà de nocilla. Fins aquí res especial. Però li vaig demanar que l’entrepà fóra tota la barra de pà! em va advertir de que no me l’acabaria i que no meu menjara al carrer que la gent em diria alguna cosa i se’n riurien. Més content que content, vaig agafar la viena que era més gran que jo, no vaig fer cas del que em digué, i em vaig asseure al brancalet de casa. No portava ni dos mossos, quan una dona em va dir “todo eso te lo vas a acabar? jolin que barra!”

Bé podria estar contant moltes anècdotes més, però ja es faria pesat inclós per a mi. Per aquestes coses i per moltes altres, ella sempre tindrà un lloc privilegiat al meu cor, un lloc on s’allotgen solament aquelles persones que deixen petjada i són insustituïbles. Sé que el meu cor és més fort amb ella dins.

M’havia promés a mi mateix no plorar mentre redactava aquesta entrada. No ho he aconseguit. El nus a la gola era massa insoportable.

“Viuran tant com nosaltres perque els recordem”